Eufòria dels Cims

La veritat és que quan el Jose Calaza em va proposar fer Eufòria em vaig espantar una mica. 233 km per parelles, 20.000 m+ amb els seus 20.000 m-, sense senyalització, sense avituallaments fora de les bases de vida (4), i pel salvatge terreny andorrà. La veritat és que quan vaig acabar La Ronda dels Cims al 2015 vaig dir que no tornaria mai a córrer a Andorra.

Però què collons, el repte em motiva i crec que amb el Jose podem fer un bon tàndem (el Llobregat Power). Hi arribem amb ganes i després d’haver fet junts la Vall de Ribes XS, Bastions Skyrace i Trail Carlac. El Jose diu que n’està segur que acabarem, serà dissabte o serà diumenge, però si no hi ha cap lesió o impediment mèdic  acabarem. No ens ho impedirà cap rampa, ni la son, ni la gana...

Després de mesos esperant, per fi ens plantem a Ordino el dimecres 5 de juliol a les 7 del matí per prendre la sortida.

Es dóna la sortida i comencem a fer camí. Tot cap amunt i primers cims: Estanyó, Cabaneta i Serrera. Agafem forces al Refugi de Sorteny i continuem fent metres positius: Pic del Port de Siguer, d’Arial i de Font Blanca.

Al pic de Font Blanca hi arribem després d’equivocar-nos seguint el track. O equivocar-me, ja que l’encarregat del GPS sóc jo i faig una cagada de les maques, posant-nos per una cresta molt complicada quan el camí era molt fàcil.

De nou al camí correcte, ens creuem amb el Claudio Zapater i l’Oriol Borràs (Club Alpí Palamós), amb qui acordem que podria ser una bona idea fer la primera nit junts.

Després de fer el Pic de Creussans, arribem a Arcalís, primera base de vida (km 50). La idea era fer una parada ràpida i continuar... però les nostres cares diuen “on collons ens hem posat?”. Canviem els plans i ens posem a dormir 1h30’. O com a mínim estirar-nos, ja que no aconsegueixo dormir ni mitja hora.

Tot i així, descansar una mica ens ha sentat d’allò més bé. Sortim amb el Claudio i l’Oriol, amb la idea de fer la primera nit junts i després que cada equip tiri per la seva banda. Crec que en aquest tipus de cursa et pots fer una estratègia però l’èxit es basa en saber prendre les decisions correctes sobre la marxa. I la millor decisió de tota la cursa serà arribar al matí de dijous i continuar amb el Claudio i l’Oriol. Ritmes molt similars, bon ambient i decisions consensuades en tot moment... així que perfecte!

Continuem fent pics andorrans, em sembla que ho pujarem tot! Pic de Cataperdis, Fonts, Comapedrosa... Al Refugi del Comapedrosa aprofitem per menjar una mica, cosa que fan gairebé tots els equips que van com nosaltres. Continuem i.. què fem? Doncs evidentment continuar pujant i baixant: Pic dels Llacs, Coll de la Botella...  Un cop arribats al Bony de la Pica, ve una part que recordo especialment de La Ronda. Ara baixem cap a Margineda, 1.500 m- en tan sols 7 km.

Es fa dura però ja estem a Margineda (km 94). Toca aprofitar la base de vida per dormir 1h30’, dutxar-se, menjar... i rebre un nou membre. El company del Marc Fernández (Euskaluña) ha hagut d’abandonar per motius familiars i el Marc se’ns uneix (quan un abandona, el reglament permet que el company busqui un altre equip). Evidentment, tant debò no haguéssin passat aquestes circumstàncies, però que el Marc vingui amb nosaltres és una notícia molt positiva.

Sortim de Margineda ja de nit i motivats. Continuem pencant de valent: Pic Negre, Torre dels Soldats, Pic de Monturull, Pic de la Portelleta, Tosseta de Vallcivera... Descansem uns minuts al Refugi de l’Illa i continuem l’últim tram abans d’arribar a la base de vida. Portella Blanca, Coll dels Isards... i ja hi sóm al Pas de la Casa! Hi arribem sota una fina pluja sense importància.

Ja portem 141 km i això comença a pintar bé. Dutxa, menjar... i intentem dormir 1h30’. De nou molts problemes per fer-ho, bàsicament per la mala educació dels francesos!

Sortim molt animats d’aquí i a bon ritme. Pugem cap al Pic de la Cabaneta i ara ve una part una mica suau. La paraula suau és molt relativa. Suau comparat amb el que hem fet fins ara, però tampoc dóna ni un respir i ens arriba la tercera nit, així que no estem per gaires alegries.

Arribant a l’Encampadana ens agafa tormenta amb fred i vent. Ens aixopluguem sota un petit edifici amb tota la roba que portem, juntament amb els portuguesos (quin crack el Jorge Serrazina, amb qui vaig coincidir a Transgrancanaria).

Quan afluixa una mica sortim i... sorpresa! Quina forma de tornar a córrer a la baixada, sembla que tenim ganes d’arribar a la base de vida. I arribant-hi veiem a la família i amics que s’han apropat a animar... així que arribem a Cortals d’Encamp (km 185) molt animats!

Però no trigaré en passar el pitjor moment de la cursa. Al Jose li troben un problema al coll que li pot portar complicacions a la tràquea. Està pendent de què li diuen i em diu que vagi a dormir i em desperta quan sàpiga algo.

La veritat és que estic bastant nerviós però a cap base de vida he pogut dormir bé, i aquí sí que dormo 2h. Quan m’aixeco el Jose no hi és, se l’han emportat a l’hospital.

Allà no saben dir-me ben bé què passa però finalment puc parlar amb la seva parella i em diu que el Jose no pot continuar en cursa. Dubtant una mica sobre què he de fer però decideixo continuar amb el mateix grup que anava. A efectes de protocol, faig equip amb el Marc, tot i que continuem funcionant com un sol equip amb el Claudio i l’Oriol.

Sortim i apurem les últimes hores del dia. De nou pujar, baixar, pujar, baixar... arribem a Escaldes, on trobem a la família que ens fa una mica d’assistència. És l’únic punt del recorregut on ens donen assistència fora d’una base de vida, cosa que per mi hauria d’estar totalment prohibida, ja que crea importants desigualtats entre els participants.

Vinga va, que això ja ho tenim cara avall! Cara avall és una expressió, ja que hem de pujar de nou cap al Pic de Padern. Baixem cap al Coll d’Ordino i últim tram cara amunt... cap al Casamanya Sud i el Casamanya Nord!

Queda una llarguíssima baixada i... de nou a Ordino! Finishers d’Eufòria dels Cims després de 98h42’, cobrint 233 km amb 20.000 m+. Moltes vivències pel camí, i la cosa hauria estat realment perfecte si el Jose hagués pogut creuar la meta amb nosaltres.

Sobre la cursa... és una animalada. L’esperava duríssima però em va sorprendre, crec que com a tothom. Tot i així, crec que l’organització d’Eufòria no hauria de centrar-se en uns números com a requisits per poder participar, sinó mirar que realment hagis fet curses alpines o tinguis experiència en alta muntanya. També crec que s’hauria d’eliminar com a possible requisit el fet d’haver fet una cursa per etapes, ja que crec que algú que ha fet una cursa on cada dia corres i després vas a l’hotel no està preparat per fer Eufòria, i si s’hi apunta és perquè no sap on es posa.

El terreny és molt salvatge, molt més que la duríssima Ronda dels Cims. Al llarg dels 233 km no hi ha pràcticament cap metre fàcil. Crestes i passos molt perillosos. Crec que l’organització de l’Andorra Ultra Trail roça la perfecció en la resta de curses, però que ha de millorar molt en Eufòria. Els avituallaments són millorables però sobretot les zones de descans pels corredors. També cal trobar un altre sistema de seguiment i marcatge per fer-lo més còmode pel corredor.

Gràcies a Hoko-Esport (molt còmodes els Miyako, Mado, Niwa…) , Sala-Giol (importantíssim acabar sense cap roçadura als collons després de 4 dies), Térmens Clínica Podològica, Rendiment-race (ni una sola rampa), PH-Quirogel (gran ajuda per recuperar a les bases de vida), Bassol Optic, CEM Vallirana, MC3 Esports, Punt de Natura, Besttrail i Awesome. Moltíssimes gràcies també a la família i amics pels ànims durant tantes hores, tant els que estaven físicament allà com els que els enviaven des de la distància i que llegíem quan el wifii ens deixava!


I com no, infinites gràcies als meus companys de viatge: Oriol, Claudio i Marc. I especialment al Jose, amb qui he compartit un llarg viatge fins a Andorra.