Per fi arriba un dels
dies marcats en vermell al calendari d’aquest 2015: la Gran Ultra de l’Emmona.
Una cursa única que ens ofereix una nova distància de 100 milles (en aquest cas
una mica més, arribant als 172 km) amb 12.000 m+.
Es dóna la sortida a
les 7 de la tarda i començo amb el Miquel i l’Enric. Ritme tranquil que això serà
molt llarg i cap amunt. Passem per l’avituallament líquid del Coll de Can Camps
i continuem pujant cap al Puig Estela, on ens trobem l’Oriol Pagès que plegarà
per problemes estomacals (notícia que ens sap molt greu sens dubte). No baixem
gaire ja que ara anem cap al Taga. Anant cap allà ens trobem l’Eric Moya
animant. Un cop fet, sí que toca un llarg i humit descens per arribar a
Pardines, primer avituallament sòlid i on ja arribem amb el frontal posat.
De moment tot va bé,
així que mengem i a continuar la marxa. Toca pujar el Balandrau, i aquí ens
trobem el Christian amb problemes estomacals arrel de l’isotònic de mora que
donen a l’avituallament (anècdota important per entendre el que em passarà
després a mi). Hi ha tanta boira que no veiem tres en un burro, així que ens
acabem ajuntant un nombrós grup. Fem cim i baixem una mica cap a l’avituallament
del Coll de Tres Pics. Aquí carrego aigua i surto. Vaig pujant cap al Puig de
Fontlletera i Les Borregues quan bec aigua i... té sabor a mora! Imagino que s’ha
acabat una ampolla d’isotònic i l’han reomplert amb aigua, però a mi això em
provocarà unes ganes increïbles de vomitar i una angúnia que m’acompanyarà fins
el final.
Arribo com puc a dalt
i comencem una baixada molt molla cap a Setcases, on arribem després d’haver
anat per terra en més d’una ocasió.
Sortim d’aquí un bon
grup, a més de l’Enric i el Miquel, ens ajuntem amb el Christian, el JuanPe, el
Pau... i comencem a pujar. Abans d’arribar a l’avituallament del Coll de Dalt
de la Beumeta ens trobem el Joan Carreras, el Salvador Vilalta i l’Esteban
Monje, tres màquines animant i fent el seu entreno. Continuem a la nostra...
direcció Costabona i Roca Colom,coronem ja de dia i enfilem la baixada cap a
Vallter 2000. És base de vida així que toca carregar forces i canviar-se, la
parada llarga fa que ens trobem amb moltes cares conegudes.
Reprenem la marxa i
comencem la part dura de la cursa, la de més alçada. Pujant cap al Bastiments
em passa el Manolo Real i es deu quedar al·lucinat del globo que porto a sobre.
Mare meva Sergi que no et passi res, amb el que queda... Ara venen una sèrie de
pics bastant seguits i li dic a l’Enric i al Miquel que tirin i que ja faré la
meva... Passo el Pic de l’Infern, la Fossa de la Geganta i aprofito el control
abans del Nou Creus per decidir a veure si plego i baixo directe a Núria o què
faig. Em tiro a terra a rumiar, sort em deixo convèncer pel Jordi Garcia, el Javi Galán, la Gemma i l’Albert
Torrent. Amb aquest grup no m’hi puc negar així que continuo amb ells. Passem
algun altre tram tècnic i ja baixem cap a Núria.
Arribo a aquesta
preciosa Vall havent-me recuperat una mica de la castanya mental que portava a
sobre amb tanta alçada. Aquí veig per primera vegada la família i la Tania que m’animen
molt, igual que la Cristina. Diuen que la cursa està temporalment neutralitzada
pel temporal... així que a menjar i beure amb calma.
Ens diuen que de
moment tot continua igual, així que sortim de nou Enric, Miquel, Yak, Javi i un
servidor (la Gemma surt més tard però no trigarà a agafar-nos). Comencem a pujar
cap al Pic de Finestrelles i rebem la mala notícia de l’abandonament del Manolo
Real. Fem cim després d’haver-nos mullat (cal dir que els corredors que venen
més tard, estan passant directament de Núria a Fontalba sense fer aquest tram),
anem cap al Pic del Segre i ara ve el punt més alt de la cursa: el Puigmal
(2.910m). Aquí a dalt hi ha un grup animant i oferint Voll-Damm. Amb la
castanya que porto entre l’alçada i la mora ja no em vindrà d’aquí, així que en
bec una mica després de que m’avanci en Moi, que està fent un gran paper a la
Ultra.
Molt boira al cim, i
ara toca un llarg descens cap a l’avituallament de Fontalba (km 89), on agafem
forces mentre rebem els ànims dels pares del Miquel, i sortim en direcció a
Planoles. Tenim moltes ganes d’arribar allà, serà un punt clau a la cursa d’avui
(més ben dit, cursa d’ahir-avui-demà). Pel camí comença a ploure, i la fina
pluja es transforma en una tromba d’aigua increïble acompanyada de descàrregues
elèctriques. Ara ens passa la Vero, que acabarà la Trail com una campiona acompanyada pel Raul. Em passa pel cap abandonar, tot i que finalment canvio d’idea i
tinc tot el protocol estudiat: arribar a Planoles i primer de tot posar-me roba
seca, després dormir 20’ i finalment menjar i beure força per afrontar els
últims 70 kms.
Avui acabo amb sabor
agredolç, trist per no haver pogut completar unes 100 milles que em feien molta
il·lusió però content per haver tirar endavant tot i estar fet un nyap. També acabo molt content de fer kms amb tants amics i tant ben parits. Estic molt
agraït pels ànims dels amics i dels familiars dels companys de fatigues, però
sobretot de la meva família i de la Tania. Avui especialment he de donar les
gràcies a Hoko-Esport (vaig portar les malles sensei les 25h i són les millors
que he provat mai), Sala-Giol (gràcies també pel suport en persona),
Rendiment-race, Punt de Natura, CEM Vallirana i Samu de MC3 Esports.
Per acabar, he de dir
que he escoltat moltíssimes queixes de l’organització. Sí, segurament van fer
coses malament com no haver previst prou el risc de tormenta elèctrica, o
altres errors que vaig detectar jo (com una zona de descans millorable a les
bases de vida)... però van prendre la decisió correcta (no es van haver de
lamentar mals majors), els voluntaris ens tractaven molt bé i els
avituallaments tenien tot el necessari. Emmona és i serà la millor cursa del
meu país (només hi estan a l’altura les de Terres de l’Ebre). Hi tornarem al
2016.
