jueves, 23 de julio de 2015

Ultra Trail Valls d'Àneu

Aquesta ultra tampoc la tenia prevista, però em va tocar un dorsal en el sorteig de la Kedada Trail de Kastellterçol, així que no m’hi podia negar.

Indòmita, dura, tècnica, lenta, espectacular, salvatge... són expressions que sortien de la boca dels participants de la primera edició. Jo pensava que no n’hi havia per tant, que després de La Ronda estaria curat de qualsevol espant... pobre innocent.

Sortim a les 5 del matí des d’Esterri d’Àneu i a la primera pujada m’ajunto amb el Jordi Garcia, sé que és una roda fiable i que si vaig amb ell em portarà fins a meta, així que perfecte. Han caigut algunes gotes i la baixada cap a Espot està bastant perillosa. Molts van per terra però jo me’n surto prou bé.

Avituallament ràpid, fem la pujada cap al Coll de Fogueruix i baixem a Planes de Son. Mentre agafem forces, penso que la cursa és dureta però continuo amb la idea de que no és per tant... sí que anava equivocat!


Comencem la vertical del Tèsol, gairebé 1.200 m+ d’una tacada, incloent-hi pala final amb pendents del 50% i donant lloc a una espectacular cresta cap a Roca Blanca i Pinetó. Pedra i més pedra... passem l’avituallament del Refugi Mataró i continuem amb pedra i més pedra. Passem de llarg del Refugi de Saboredo per perdre alçada i començar la pujada cap al Port de la Bonaigua. Arribant aquí ens ve a rebre el mestre Enric Sabaté i ens diu que l’any que ve vindrà a fer la ultra... nosaltres només volem acabar per no tornar-hi! Un cop a l’avituallament, aprofitem per agafar forces en companyia de la família.



Sortim amb energia, una mica de pujada cap al Tuc de la Cigalera i llarga baixada que ens regala una increïble volta pels estanys de Garrabea i de Rosari , però també una fina pluja... que es converteix en pluja més forta, en calamarça i posteriorment en llamps i trons. En Yak i jo anem en companyia de la Marian (corredora valenciana amb qui ja hem coincidit diversos trams) i més tard de l’Aaron. Passem Boren i anem camí d’Isil completament convençuts de que la cursa serà neutralitzada.


No és així, arribem a Isil enmig de la normalitat, no hi ha ningú de l’organització i la cursa continua. Més tard, arriba el director i informa que la cursa continua igual, tot i que deixa la porta oberta a una possible neutralització si hi ha tempesta elèctrica o boira. La Marian i l’Aaron tenen clar que pleguen, el Yak i jo tenim clar que continuem. Tot i que ens sap greu fer patir a la família, la tempesta no ens espanta.

Després d’agafar forces a l’avituallament (que deixa bastant que desitjar, sort de l’entrepà de truita de l’Antoni), sortim amb el Joan i l’Antoni Mestre, experimentat corredor que em va treure la dignitat a la meva primera Emmona. I així ens disposem a passar la nit.

Tot i haver arribat aquí com hem arribat, ja no ens mullarem més fins a meta. Entremig de converses sobre curses de 100 milles, el TOR de l’Antoni i diverses animalades més, els kms passen volant... però no triguem a aterrar de nou a la realitat. El terreny és molt lent i en aquest cas ens porta cap al Coll del Montroig.

La part final és molt i molt dura, sento repetir-me però el terreny és molt lent, el Joan se’ns ha escapat i sembla que estiguem aquí atrapats en Yak, l’Antoni i jo. Finalment ens en sortim, llarga baixada (amb alguna petita pujada entremig) on se’ns fa de dia, ens passa el gran Juan Carlos Escuté i anem fent cap a meta... aconseguim el nostre objectiu després de 27h58’, molt enrere a la classificació però orgullosos de formar part dels 67 que hem creuat la meta (la xifra d’uns 100 abandonaments parla per si sola de la duresa de la prova).

Han estat 92 km i 7.340 m+ pel terreny més tècnic i alpí que he trepitjat mai. Tot i tenir algunes errades (com alguns avituallaments millorables o un cert descontrol a Isil), el recorregut és espectacular i la organització bona i propera. En definitiva, una ultra molt recomanable per fer com a mínim un cop a la vida, i potser també com a màxim! Com a mínim, jo m’ho hauré de pensar 2 vegades abans de tornar.


Aprofito per felicitar tots els finishers d’aquesta animalada, però en especial el llop Jordi Pàmies i els companys Àlex Izquierdo i Oriol Pagès, que es va treure l’espineta d’Emmona amb una gran cursa. Ha estat un plaer fer tants kms amb l’Antoni Mestre i sobretot passar la ultra de principi a fi amb un gran amic i company de fatigues com és el Jordi Garcia.

Gràcies a Hoko-Esport, Rendiment-race, Sala-Giol, CEM Vallirana, Punt de Natura i MC3 Esports. Moltes gràcies també als meus pares i a la família del Jordi, que amb els seus ànims fonamentals ens van empènyer cap a la meta.



No hay comentarios:

Publicar un comentario