Rialp Matxicots Extrem

Després de la mala experiència a la Buff Epic Trail, avui toca córrer de nou una ultra. Feia molt temps que m’havien parlat bé d’aquesta cursa, però no em vaig acabar de decidir fins que no m’ho va proposar el meu gran amic Raul Montoro, que malauradament avui no em podrà acompanyar.

Sortim de Rialp a les 5.30 del matí amb els frontals i el grup de seguida s’estira, els escapats intenten seguir l’Imanol Aleson i altres corredors de nivell. Jo vaig al meu ritme i no triguem gaire en ajuntar-nos el David Ferrández, el Xesc Terés i un servidor. El Xesc i jo el dia abans havíem comentat la idea de baixar de 15h, així que el David ens serà una referència boníssima (l’any passat va fer 14h40’).

Passem per l’avituallament de Seuri i continuem tot cara amunt, els meus companys se m’escapen quan paro per guardar el frontal i treure els guants de la motxilla, ja que aquí a dalt fa bastant fred. Arribo a Montsent de Pallars (2.883 m), les vistes són espectaculars.  Toca baixar una mica i crestejar entre molta pedra per tornar a pujar i coronar el Montorroio (2.862 m).

El terreny continua sent molt pedregós, tots baixem xutant pedres mentre escoltem els típics “cuidado” o “piedra va” i ens passen els primers de la marató, que han sortit 30’ més tard. Aprofito l’avituallament del Pas de Mainera per agafar forces però sense entretenir-me massa. Surto i el tram que ve ara es pista que pica cap amunt, aprofito per avançar corredors i recuperar temps, de manera que arribo a Caregue de nou amb el David i el Xesc.

Sortim els tres junts per pujar al Serrat de Posa i baixar cap al Local dels Caçadors, a tocar de Rialp i on ja es queden els de la marató. El David i jo seiem a menjar un plat de pasta mentre xerrem amb l’Esteban Monje que ho deixa aquí. El Xesc en canvi surt escopetejat havent menjat molt poc. Li dic que tiri i ja l’agafaré, però no porto menjat ni mig plat de pasta que ja no me n’entra més, així que agafo alguna cosa pel camí i surto al cap de res.

L’agafo i em quedo darrera seu, però em trobo molt bé pujant així que aprofito i tiro endavant.  Arribo a un poble abandonat i cap avall que fa baixada, ara em torço l’altre turmell però bé, un parell de minuts coix i sembla que la cosa no passa d’aquí. Arribo a l’avituallament del Pont de Gulleri, que creua el Noguera Pallaresa. Mentre estic aquí arriben el David i el Xesc, així que m’ho prenc amb un pèl de calma i sortim de nou tots tres junts. Comencem la pujada, passem pels búnquers i fem un tramet d’asfalt interminable, per acabar arribant a Port Ainé. Avituallament ràpid i a continuar pujant cap al Pic de l’Orri (2.420 m). Estem al km 66 i ja està pràcticament tot el desnivell positiu fet, només queda esperar que les cames es queixin el mínim possible en la dura baixada.

Després d’haver-nos estat avançant mil i una vegades durant tota la cursa, el David, el Xesc i jo decidim acabar junts, no sense abans patir molt quan ens passa un corredor i el David s’encega en intentar-lo seguir.  Acabem arribant de nou a Rialp en 13h48’ en 16ª, 17ª i 18ª posició. Han estat 82 km i 5.800 m+ per un paisatge brutal, un recorregut duríssim i una organització i voluntaris entregats a nosaltres (cursa 100% recomanable). Aprofito per felicitar els meus companys de viatge, que van fer 2on i 3er veterans.

Gràcies al meu pare pel suport en molts avituallaments, a Hoko-Esport per la roba de gran qualitat i a les ajudes de MC3 Esports i Training Sabadell. Avui he trobat a faltar l’Oriol Pagès que m’hauria fet patir de valent, i sobretot al que havia de ser el meu company en aquesta cursa, t’he trobat a faltar Raul!

Marató de Berga

Nova marató que no coneixia, avui a Berga. Amb 3.000 m+ té pinta de que serà dura, així que l’objectiu és baixar de les 6h.

De nou puc saludar molts amics, entre ells el Juli Jerez, em fa molt feliç tornar-lo a veure en curses. La sortida es dóna just quan passem el control de xip (encara en quedaven uns quants darrera). Surto darrera del Quim bastant ràpid per treure’ns gent del davant i evitar taps. Tot i així ens mengem taps igualment i el Quim se m’escapa.

Pràcticament és tot pujada, passant per la Figuerassa i fins a Rasos de Peguera, gairebé al km 12 on hi ha el meu pare per animar. Ara ve un tram corredor que fa passar els kms més ràpidament.

De nou pujada potent cap a Ensija, amb avituallament al Refugi d’Ensija. Ara tornem cap a la zona de Rasos, passant de nou per l’avituallament que ja havíem passat abans i on encara estava el meu pare. Queda poc pel km 30 i fins ara m’he trobat bé però tampoc com per tirar coets. A partir d’aquí, com per art de màgia, començo a trobar-me millor i puc avançar molts corredors, tot i que molts d’ells són de la mitja marató que ha sortit més tard.

Abans havia coincidit amb un corredor amb el que anava comentant la cursa, i ara me’l trobo parat perquè li donen rampes. Li dic si vol una pastilla de sals pensant que en porto de més, però a l’obrir el pot veig que les porto justes. Li dono igualment perquè la necessita més i en altres curses m’han ajudat o m’han ofert ajuda a mi.

D’aquí fins al final continuo guanyant posicions i la cursa és molt més ràpida. Passem pel Santuari de Queralt, tinc alguna referència de quan vaig passar-hi a la Bagà-Berga. Però no em serveixen de res, aquell dia només veia el cul del meu amic Miquel Pera perquè era de nit i el desgraciat anava davant fent-me patir.

Al final creuo la meta en 5h53’ en la posició 57. Vull felicitar especialment al Quim Tresserras (que crec que deuria ser de les primera persona que em van obligar a córrer) pel seu gran temps.

Gràcies al meu pare pels ànims i a tots els que em posen les bogeries una mica més fàcils: Hoko-Esport, MC3 Esports, Training i Mr Lacy.