lunes, 17 de junio de 2013

Ultra Trail Emmona

Per fi va arribar l'hora de la veritat. Crec que tot i haver participat en vàries proves de triatló, havia fet  els deures a la muntanya, tant entrenant pel meu compte com quan ho feia amb un dorsal, com és el cas de les diverses maratons de muntanya que havia fet o la Ultra La Portals. D'altra banda, durant la setmana havia descansat i havia menjat bé.

No obstant, no les tenia totes amb mi. L'organització va comunicar-nos que la neu impossibilitava córrer a cotes altes per risc d'allaus, pel que es canviava el recorregut. Uns dies més tard, publicaven el nou recorregut: mateixa distància i desnivell però sense pujar a 3.000 m. Però això no era un inconvenient, ja que tothom coincidia en dir que la cursa seria una mica més ràpida. El que sí que em preocupava era el meu peu. El diumenge anterior vaig participar a la Roca Negra i vaig acabar amb molt de dolor. La cosa millorava amb els dies però dimecres vaig decidir anar a fer-me una radiografia. El resultat va ser que tenia líquid sinovial entre la tíbia i el turmell. Era poca cosa però em van recomanar 10 dies de repòs, que òbviament vaig aplaçar.



Bé, arribant ja a dissabte al matí, em sona el despertador a les 4 per esmorzar, acabar de preparar les coses i ja anar cap al centre de Sant Joan de les Abadesses, on a les 6 es dóna puntualment la sortida. La muntanya arriba abans dels 2 kms, però cal apretar una mica al principi perquè sortim juntament amb els que fan la marató. De moment tot puja, passo l'avituallament de Can Camps, però com només hi ha líquid i encara no vull començar amb la cola, fitxo al control i passo de llarg per treure'm alguns corredors del davant. Continuo pujant fins arribar al Puig Estela (2.013 m), i ara sí que ve baixada, camp a través i amb l'herba tant humida que provoca moltes caigudes, també dues meves. Arribo a Pardines on ara sí que paro una mica, ja que a més de fitxar, també menjo una mica de fruita.



El pròxim control no està gaire lluny però és tot pujada, el fet de caminar em dóna un respir del mal al peu que ja fa estona que em fa la guitza. Torno a fitxar a Pista Pardines-Tregà, on bec una mica a l'avituallament i continuo pujant fins a Coll de Tres Pics (2.400 m), on hi ha un avituallament complet amb pasta però només bec una mica i menjo fruita sense perdre gaire temps.



Aleshores ve baixada, petita aturada per fitxar a Coma de Vaca i continuar baixant fins a Central Daió, on paro a beure una mica de cola abans de començar la pujada cap a Núria. Se'm fa una mica llarga però amena perquè avanço molta gent, tot i que la majoria són de la marató.

Arribo a Núria amb unes 7h45' de carrera i aquí sí que faig la primera aturada llarga de la cursa, ja que paro a beure bé i menjo una mica d'amanida de pasta mentres parlo amb la meva mare i la meva germana. És hora de continuar i l'Alejandro m'acompanya un tros de pujada, i quan es despedeix continuo amb el camí solitari, tot i que tinc tres o quatre corredors a la vista. Fitxo a Fontalba i continuo fins a Corral Blanc, on paro a beure una mica i menjar fruita, però perdo el mínim de temps i surto abans que els corredors que hi havia quan hi he arribat. Ara ve una baixada frenètica per dins del bosc, sóc dolent a les baixades però la faig prou bé.




Sobre el km 62 i passades les 10h de carrera, arribo al control de Planoles, on l'organització ens porta la bossa i també tinc la familia per animar-me. Em canvio els mitjons i la samarreta i em poso vaselina, però també he de treure un compeed, agulla i fil per curar-me una llaga a la planta del peu (abans ja havia hagut de parar a curar-me'n una al taló). També menjo fruita a l'avituallament i em prenc un altre dolovoltarén per intentar ignorar el mal que em fa el peu. Per tot el que he fet tampoc he perdut gaire temps, ja que surto de l'avituallament abans que la majoria dels que hi eren quan he arribat.

Ara toca pujar La Covil, muntanya que ja coneixo d'haver fet la marató de Campdevànol al febrer, tot i que ara pugem per una altra banda. Ràpidament me n'adono que a Planoles he comès l'error de no omplir el camelback i la pujada se'm comença a fer molt llarga quan em quedo sense aigua. Vaig fent i corono La Covil (2.040 m), on fitxo al control i ja veig que tinc el següent avituallament a prop. Baixo tan ràpid com em deixen les cames i arribo a Coll Pan. Aquí sí que perdo una mica més de temps, ja que a part de menjar fruita necessito omplir el camelback d'aigua i el bidó de sals.

Ara ve bastanta baixada, i quan arribo a un lloc més o menys pla agafo al Jacinto, un corredor amb el que compartiré bastants kms. Arribem a Campelles, on fixo i menjo pa amb tomàquet i una mica de formatge, i toca continuar fins a Ribes de Freser, on m'està esperant la família. Pel camí agafem fins a tres corredors i em poso a tirar al capdavant d'ells, però el Jacinto se me'n va en una baixada.



Continuo més o menys igual amb els altres tres. Arribo al pavelló de Ribes de Freser, on rebo els ànims de la família, que ja m'esperarà a l'arribada. També aprofito per beure, prendre un altre dolovontarén i menjar fruita. Queden menys de 25 kms. Sembla poc però sé que hi ha el Taga pel mig. Mentre començo la pujada ja em preparo el frontal perquè no trigaré gaire en necessitar-lo.






Vaig pujant i engego el frontal quan ja pràcticament començo el camp a través per pujar el Taga en línia recta. Si alguna positiva té pujar de nit és que no saps ben bé quan queda... però de tant en tant veig algun frontal molt amunt que em recorda que encara queda. La pujada se'm fa bastant llarga però arribo a dalt del Taga (2.040 m), per fitxar i començar la baixada fins al pròxim avituallament. Ara sí que el peu em fa un mal insoportable però a aquestes altures ja és el què hi ha. Arribo a l'avituallament de Coll de Jou, on menjo una mica de fruita i un sandwich.




Continuo amb una mica de pujada, per fixar al cap de poc a Sant Amand i enfilar una baixada tècnica i pronunciada on tinc la sensació que em trencaré el peu en qualsevol moment i que els quàdriceps m'explotaran, però finalment arribo al Jofré, on fixo i bec una mica de cola abans de fer els últims 6 kms, que se'm fan eterns. Quan ja veig el poble de lluny, m'avancen dos corredors però no els puc seguir.







Finalment, gairebé a les 3.30h de la matinada, trec el cap per Sant Joan de les Abadesses per creuar la meta en 21h22' i havent fet 106 kms i 8.300 m positius.


L'únic objectiu era acabar, però la classificació final em deixa molt content, acabant en la posició 29 de 250 corredors, dels quals van abandonar fins a 90, fet que demostra la duresa de la prova. També vaig acabar 2on júnior, tot i que no n'hi havia més, així que vaig ser el primer perdedor (però igual de content). D'altra banda, l'organització va ser de les millors que he vist en totes les proves, ja que sempre és difícil canviar el recorregut però ho van fer per la nostra seguretat, i a més aconseguint mantenir la distància i el desnivell. Els voluntaris i tots els avituallaments també estaven molt bé.





I treient conclusions més generals en el meu debut en una cursa tant llarga, crec vaig encertar en l'alimentació i que vaig córrer al ritme adequat en tot moment, excepte al tram final on el peu pràcticament no em deixava córrer. A la foto es veu com vaig acabar, cosa que ja entrava dins del previst sabent l'opinió mèdica. Crec que aquestes curses són duríssimes i òbviament hi ha moments on es passa molt malament, però la satisfacció de creuar la meta ho compensa.
Ara descansaré uns dies abans d'afrontar la segona part de la temporada, centrada bàsicament en millorar la marca en ironman de 9h51', cosa que intentaré al Challenge de Calella. També m'agradaria fer un altre ultra trail, però abans de decidir-me prefereixo recuperar bé i decidir entre diferents opcions.







miércoles, 12 de junio de 2013

Cursa de la Roca Negra


Aquesta vegada vaig trigar massa a decidir-me, i quan ho vaig fer, les inscripcions per la Roca Negra ja estaven tancades. Em vaig apuntar a la llista d'espera i, per sort, a última hora em van avisar que podia córrer la tercera edició d'aquesta mitja marató de muntanya, amb un desnivell considerable tenint en compte les altres de la zona.



Després de saludar l'Alberto i escalfar, just abans de la sortida em crida el Joanjo, que ha fet les dues edicions anteriors, i em recomana apretar al principi per agafar una bona posició abans d'arribar als corriols estrets on serà impossible avançar.

Es dóna la sortida i, tal i com m'havia recomanat el Joanjo, apreto i després de fer la volta a la pista d'atletisme ja he avançat molts corredors... però encara en tinc molts davant i veig que els avanço amb massa facilitat, hauria d'haver sortit més cap endavant. Encara trepitjant asfalt, arriba una pujada molt pronunciada on guanyo alguna posició més però em costa molt... aquesta pujada d'aquí una estona la faria caminant, però just al principi no, i menys sobre asfalt, que "queda malament".


Ara sí que ja entrem a la muntanya i, tot i que hi ha alguna baixada, la cosa va pujant fins arribar a la Roca Negra pròpiament dita abans del km 5. Una petita baixada per recuperar pulsacions i novament pujada cap al Cim de Can Cartró, per perdre una mica d'altura i pujar fins al punt més alt de la cursa, el Cim del Montpedrós, ja passat el km 10. Ja estic més enllà de l'equador de la cursa i queda la segona meitat, molt més ràpida. De moment ve una baixada tan llarga que dóna temps perquè en un moment o altre molesti cadascuna de les articulacions de les cames, i després una pujada que ens porta fins a Can Ribot, una urbanització on trepitgem asfalt per un moment. Amb la cursa pràcticament a la butxaca, encara queda pujar al Cim de Sant Ramon (zona que coneixia d'haver-hi anat corrent des de Vallirana), on ara sí que els kms ja pesen a les cames i és quan més corredors avanço. Un cop a dalt, km 19 ja, baixada frenètica per tornar a trepitjar l'asfalt... aquí avanço dos corredors i ja dins de la pista d'atletisme, me'n fixo un altre que m'havia avançat en l'última baixada i li retallo molts metres... però no puc amb ell en l'sprint final.



Finalment, 21km i 1.100m positius al sac en 2h11'22'' per acabar en la posició 27 d'una classificació de 390 (tot i que d'inscrits n'hi havia 450). Sense cap mena de dubte ha estat un bon entrenament de cara als propers reptes, i repetiré l'any vinent si el calendari ho permet.
El Joanjo no triga gaire més que jo en arribar però ho fa amb ferides de guerra, ja que se n'ha d'anar a l'hospital a que li enguixin el braç. Tot i el contratemps, va fer una bona marca. Millora't company!

domingo, 2 de junio de 2013

Tri B de Balaguer

Per tercer any el B de Balaguer apareix en el meu calendari. Es tracta d'un mig ironman, tot i que el circuit de bici no té res a veure amb els altres triatlons de mitja distància que hi ha per la zona.
Un cop ja deixades les coses de córrer al box del centre de Balaguer, anem cap al pantà de Sant Llorenç per deixar la bici a l'altre box i ja preparar-nos per nedar.


La temperatura de l'aigua va fer que de nou es retallés el circuit de natació, cosa que indubtablement em beneficia, pero sempre preferiria nedar el circuit original. Per tant, aquest tram passa de 1.900m a 1.100m. Segons el jutges, l'aigua estava a 14'5ºC... teòricament més o menys com a Terres de l'Ebre. Però quan ens tirem a l'aigua... ni de conya. Estava congelada.




Es dóna la sortida amb relativa normalitat, però a partir d'aleshores natació molt bruta... havent-me de preocupar més per esquivar cops de colze i donar-ne per intentar fer-me un espai que no pas per nedar còmode. Aquesta vegada segurament vaig tenir part de culpa al posar-me massa cap endavant. Però amb la brutícia de la natació no només em refereixo al contacte físic permanent amb altres triatletes, sinó també amb una aigua plena d'algues i vegatació mig podrida. Un cop donades les dues voltes i quart en un circuit minúscul, surto de l'aigua en 16'01'', fent el 52è parcial. No és la meva disciplina però no està malament!

Vaig ràpid cap al box i mentre m'acabo de treure el neoprè, veig el José Luís que va uns segons per endavant, i també el Toni, que havia tingut problemes per posar el neoprè dins d'una bossa minúscula que ens donava l'organització. Faig la transició bastant ràpida (tot i que aquesta vegada tampoc havia deixat les sabates als pedals, perquè el terra bullia i era de gespa artificial, deixant anar molt cautxo) i em disposo a remontar en el tram de bici.




Començo a adelantar gent pedalant acoplat molt còmode, però de seguida arriba el desnivell. No passa res, trec el plan però continuo avançant gent. Fins el km 30 és pràcticament tot pujada, més val no mirar la mitja per no deprimir-se, però allà arriba la baixada on agafo 76 km/h per anar fins a Àger. La mitja ha pujat molt... però la baixada rapidíssima, ara s'haurà de fer en sentit contrari! Veig molts triatletes que avanço i m'avancen constantment, uns són més bons baixant i altres pujant, però en general vaig guanyant posicions.


Arribats a l'altura d'Os de Balaguer, comença el "buncle" que ens torna a portar a la mateixa carretera d'on venim, però un tros més enrere. Aleshores avancem bastants triatletes que encara no han fet aquesta volta. De nou estic a la cruïlla, però ara toca anar ja cap a Balaguer (pel camí em creuo el Salva, que s'havia saltat el buncle inconscientment i torna enrere per fer-lo, gest que l'honra molt). Amb 80 kms pot semblar que està tot fet, i més ara que ve un tram rapidíssim, perfecte per anar acoplat donant pedals tan ràpid com donen de sí les cames i guanyar alguna posició més... però no. km 88, arriba el mur de la creu. Només són 300m, però duríssims. Fins i tot veig un tiu que s'ha cregut massa fort com per posar tots els pinyons, i ha hagut de posar el peu al terra.


Ara sí que ja estem, últims metres per baixar-me de la bici i donar-la als voluntaris (aquí te l'agafen ells i et despreocupes, com en un ironman dels bons). Transició rapidíssima, mitjons, vambes, un gel i a córrer tan ràpid com em deixin les cames. He fet els 90 kms (i alguns metres) de bici més les transicions en 2h58'55'', fent un el 16è parcial.


Començo a córrer bastant ràpid però de seguida noto el desgast de l'exigent circuit de bici... La setmana passada a Banyoles, després de 72 km de bici força ràpids, podia volar en la cursa a peu. Avui m'hauré de conformar amb una mitja marató decent. De seguida em creuo al Toni que m'anima a apretar per intentar agafar-lo... segur que quan va passar de llarg el cabron es va riure pensant en que m'ho havia cregut. Continuo guanyant posicions, i a la meva segona volta ja vaig doblant gent que tot just comença a córrer.


Però ja he dit que això no és Terres de l'Ebre ni Banyoles. Tot i que tothom va més cascat, no podré acabar el tram de córrer dient que ningú m'ha adelantat. I és que cada cop tinc més a prop la bici de la primera noia... i finalment m'agafa la Eva Ledesma. M'anima a seguir-la dient-me que anem al mateix ritme. Ho intento i ho puc fer poc més d'1km... no, no anavem al mateix ritme, si haguéssim anat al mateix ritme, no m'hagués agafat. Ella ha anat de menys a més i ara va com una moto, en canvi jo ja no puc mantenir el ritme inicial. Així que desisteixo i continuo a la meva.                                                          Continuen passant els kms i continuo avançant i doblant triatletes, però ja no ho faig amb tanta facilitat com al principi. Ja estic pel km 19, a l'altura de la línia de meta, agafo l'última polsera i me'n vaig a fer la mitja volta que em queda, en la qual el Toni m'anima a apretar per guanyar una posició més. Em costa molt però alfinal passo el Sergi Bermejo quan queda menys d'un km, em felicita per la carrera i l'animo a enganxar-se darrera meu.

Finalment acabo la mitja marató en 1h30'09'', fent el 5è millor parcial, per acabar el triatló amb un temps total de 4h45'05'', en la posició 12 de la general i 1er Sub23.



Una vegada més, no cal destacar el gran papel del Club Triatló Vallirana, perquè mirant la classificació n'hi ha prou. Una gran família (en la qual estem els que correm físicament però també els que donen suport moral) que va quedar en 1ª posició per equips, posició a la qual vaig poder contribuir juntament amb el gran paper del Toni Pallarès (7è de la general i 2on absolut) i l'Emilio, cada vegada més adaptat al triatló. Però el B de Balaguer és un triatló del qual ser-ne finisher ja és un premi molt gran. I en aquest sentit, tots els membres del club van complir: Fabian (que debutava en la distància), Manu, Cristian, José Luís i David Belvis, Nestor, Juan de Haro i Salva (que va fer kms extra en bici), també del Ruben, el trànsfuga del Prat!



A nivell personal vaig acabar molt content, amb una progressió constant després de sortir en una bona posició de l'aigua tenint en compte el que és habitual per mi. Per primera vegada aquesta temporada vaig acabar satisfet amb el parcial de bici de mitja distància (en el qual no vaig estar a l'altura a Terres de l'Ebre i Banyoles). Corrent, tenia la sensació d'anar bastant lent, però mirant la classificació posterior, estic més que satisfet amb el resultat.



No faré més triatlons fins després de l'estiu, i en dues setmanes posaré fi a aquesta primera part de la temporada amb l'Ultra trail de l'Emmona, una prova que realment em té acollonit però que tinc moltes ganes de fer per provar si sóc capaç d'aguantar una pallissa d'aquestes característiques. Abans encara em penjaré un altre dorsal, diumenge vinent a la mitja marató de muntanya de La Roca Negra.