I amb aquest propòsit me'n vaig a Les Masies de Voltregà, un poble molt petit. Normalment les curses de muntanya comencen al mig del poble i, després d'un tram inicial d'asfalt, es comença a trepitjar pedra. En aquest cas no, la cursa començava ja directament al mig de la muntanya.
Es dóna la sortida i al principi hi ha un premi especial pel que trigui menys en fer la cronoescalada que acaba sobre el km 4, amb uns 400 m+. Surto cap endavant però deixo que uns quants bojos se'n vagin a pel premi, jo personalment ho veig un suicidi tenint en compte que encara quedaran 40 km i que en aquest premi també participen els de la mitja marató que sortiran més tard. Un cop a dalt, ve un tram una mica llarg d'uns altres gairebé 4kms de baixada, per començar de nou un altre tram trencacames i baixar fins el ja tercer avituallament sobre el km 15 (tot i que en els altres dos només hi havia aigua, i aquí em bec un got de coca-cola que em senta molt bé). Fins ara les sensacions corrent no són gaire bones.
Ara ve una forta pujada i després la corresponent baixada per tornar a arribar al mateix avituallament però per l'altra banda. Un dels voluntaris em diu que no estic gaire lluny dels corredors que tinc per davant. Arribo a un tram de pista on hi ha força visibilitat per davant i els veig lluny, molt lluny, i penso que no els agafaré.
Continuo al meu pas i vaig fent, corrent a un ritme còmode i caminant quan les pujades tenen massa desnivell. Alguna cosa ha canviat, si al principi les sensacions eren dolentes, ara em trobo molt bé. He trigat més de 2h a trobar-me còmode. Arribo a un altre avituallament i fins el següent tot és pujada, així que res, paciència i xino xano cap amunt. Un cop hi arribo, la cosa segueix pujant, després ve una petita baixada i de nou pujada, aquesta vegada contem amb l'ajuda de cordes. Ara no sé si hem vingut a córrer o a escalar, perquè on no hi ha cordes s'ha de pujar a quatre potes.
Passo un corredor que va molt tocat (no és cap dels que havia vist abans), i em pregunta que si queden 6 o 7 kms... li dic que no el vull desanimar però que queden 12 o 13. Nou avituallament i ara sí que ve un tram molt llarg de baixada per tornar a l'altura de l'avituallament anterior. Baixo rapidíssim i de cop i volta me n'adono que fa un o dos minuts que no veig marques així que... merda, m'he perdut! Torno cap enrere i veig una desviació cap a un corriol molt estret, on passes tu i la teva ombra es queda fora perquè no hi cap. Finalment torno a l'altura de l'avituallament on ja havia passat anteriorment i ve un tram llarg de baixada (coincidint la majoria de kms amb camins per on hem passat abans cara amunt).
Arribo a l'últim avituallament, km 40. Quan em sembla que ja ho tinc, mentre bec un got de coca-cola, la noia de l'organització m'ensenya el perfil i veig que el pròxim km puja i bastant. I de seguida me la trobo, una paret de roca on s'ha d'escalar i veig els dos corredors molt a prop, però ells ja han escalat i jo encara no. Arribo a dalt i no m'han tret gaire, ara ve pista i corro més ràpid del que ho pugui haver fet en qualsevol moment de la cursa, els passo als dos fàcilment, un continua i l'altre apreta però es queda enrere. Quan tornem a entrar en corriols tècnics, tots igualment de baixada, em giro i el veig més a prop, així que apreto tant com em deixen les cames i torno a guanyar-li marge, fins que arribem a un punt on toca descendre un barranc i, un cop abaix, torno a equivocar-me. Només han estat uns segons, però ja el tinc aquí i de seguida em passa. M'enganxo darrere seu i sé que s'anirà allunyant perquè l'he vist baixar i és molt bo, però apreto i tampoc em treu gaire. Quan ja es veu la meta molt a prop, esprinto i el tinc ja a tocar, però en el moment que el tinc a tir, el tiu esprinta més que jo i em guanya per un o dos segons. No ha pogut ser però ho he donat tot.
Finalment he tornat a les Masies de Voltregà després de 5h10'24'', havent fet 45 kms (marató llargueta aquesta) amb 2.100 m+, acabant en 9ª posició. Aquesta marató ha tingut de tot, fang, aigua, rieres, trams d'escalada... he patit però he gaudit molt. Molt bona organització, bons avituallaments, vistes espectaculars, pocs participants (menys de 40) però amb molt nivell... en definitiva, l'any que ve si puc hi torno.
I amb aquesta nova marató de muntanya ja tinc una altra tirada llarga feta per entrenar l'Emmona. Tinc moltes ganes que arribi la ultra, tot i que sé que patiré més que mai. No obstant, ara venen dues setmanes on tornaré a jugar a ser triatleta, primer al B de Banyoles i després al B de Balaguer.
No hay comentarios:
Publicar un comentario