miércoles, 20 de septiembre de 2017

Costa Brava Raid

Avui vaig cap a Castell d’Aro per participar al Costa Brava Raid amb el Kaiman. Comencem els d’elit juntament amb els d’aventura, i tenim per endavant 13 hores.  Les sortides són esglaonades cada 20 segons a partir de les 12 de la nit, en funció de la puntuació obtinguda en els dards. La nostra “habilitat” ens fa sortir en 5ª posició.

Briefing.
Res més començar ja veig que avui em tocarà patir. En aquesta primera secció d’orientació urbana el Kaiman ja em porta amb la llengua fora, va a tot drap fins i tot quan busquem una balisa dins d’un pub.
Inici!

Agafem la btt però de seguida parem per fer una prova dins d’un parc d’aventura, un ha de fer el recorregut llarg i un altre el curt, jo faig el curt i continuem amb la btt. 30 km que fem gairebé sencers en companyia del Trangoworld, també ens perdem junts.

Següent transició, ara toca córrer. Continuem en plena nit i continuem pràcticament sempre en companyia del Trangoworld. Secció feta sense masses problemes, però el cansament comença a pesar. És hora de tornar a agafar la btt, tornem a coincidir molt amb el Trangowordl, optem per la mateixa estratègia (o similar) deixant-nos alguna balisa. Portem una mica de retràs sobre el pla previst.

És hora de posar-se els patins... la mare que em va parir. Al Kaiman li toca estirar-me una mica amb corda, frenar-me i... recollir-me del terra quan em foto de cap!

Acabat el suplici dels patins, ens en sortim prou bé en el tir amb arc... i hora de pujar-se al caiac! El meu entrenament en aquesta disciplina és pràcticament nul però m’encanta. Dubtant de quina és la millor estratègia, finalment decidim atacar les 3 balises del sector.

Ara toca una cronoescalada de 275 m+, l’equip més ràpid tindrà premi... i l’aconseguim! Tota la pujada amb la llengua fora, i la baixada prou bé fent camp a través.

El temps límit comença a apretar... i decidim saltar-nos la secció de natació (que només valia 8 punts) per poder completar la resta. Agafem la btt de nou, fent una parada a la prova especial de cordes (el Kaiman fa el ràpel i jo l’escalada) i arribem de nou a Castell d’Aro, no sense algun problema de navegació.

Últim esforç.
Ja només queda la última secció... 4 balises urbanes amb orientació de memòria, la fem prou bé i pràcticament exhaurim les 13 hores de competició.

Pel camí deixem una gran jornada, 115 km, 2.600 m+... i una 3ª posició gràcies a la feina del Kaiman, jo prou feina vaig tenir amb seguir-lo i no matar-me patinant. 263 punt, 10 menys que Aventura X-Perience i 5 menys que els francesos.

3ers en categoria Elit.

Guanyadors de la cronoescalada.

Gràcies a Hoko-Esport (res com les Takara per les proves multidisciplinars), Sixpro, Térmens Clínica Podològica, Rendiment-race , PH-Quirogel , Bassol Optic, CEM Vallirana, MC3 Esports, Besttrail, Tradeinn i Awesome.

Raidbook

miércoles, 30 de agosto de 2017

Grand Raid des Pyrénées

Aquest any ja he pogut completar Transgrancanaria 360º i Eufòria dels Cims. Avui em trobo a Vielle-Aure per fer front a l’última gran ultra de l’any: Le Grand Raid des Pyrénées amb els seus 220 km i 13.000 m+.

Sortim a les 6 del matí amb frontal al cap. Inicialment vaig amb l’Èric i el Bernat. No trigo en quedar-me sol, l’Èric té un ritme molt més elevat i el Bernat malauradament haurà d’abandonar per una caiguda.
Bé, sol en cap moment, però sí rodejat únicament de francesos. Primer avituallament després del Col de Portet. De moment tot bé i en 15 km ja portem 1.500 m+, deu ni do!

Gran ambient a La Mongie.
Continuo fent km’s entremig d’un paisatge de gran bellesa mentre la calor comença a apretar. Després de La Mongie comencem a enfilar amunt cap al Pic du Midi (2.876 m). L’últim tram, des del Col de Sencours, és d’anada i tornada així que ens creuem molts corredors. La pujada no és difícil ni pronunciada, però és bastant dura perquè és molt llarga.

Arribant al Pic du Midi.

Començant la llarga baixada.

Faig cim, una mica més cansat del que hauria d’estar a aquestes alçades, i cap avall. Continuem fent colls (Bonida, Aoube, Berreilles i Moulata) i ja anem cap a la primera base de vida per una llarguíssima baixada.

 Arribo a Pierrefitte (km 77) encara de dia però literalment mort. Estic marejat, amb ganes de vomitar, tinc molta son. Estic amb la família a punt de prendre la decisió d’abandonar. Mentre estic allà em diuen que retallen uns 40 km de cursa per previsió de ràfegues de vent de 95-100 km/h. La veritat és que ara mateix no m’importa gaire, ho continuo veient negre de totes maneres.

M’estic a la base de vida gairebé 2h i finalment continuo. Em trobo una mica millor però continuo sense notar-me en òptimes condicions. A més, cada dos per tres tinc temptacions, ja que em trobo corredors que han sortit de la base de vida i desfan camí per tornar i abandonar.

Clau per superar un moment crític.
Bé, jo a la meva. Continuo fent camí, tot i que acabo perdent el compte de les vegades que m’estiro a terra per descansar 5-10’. L’únic punt una mica alt d’aquest tram és el Col Ilhéou i, un cop fet, ja baixem cap a Cauterets (segona base de vida, km 115).

Arribant a Cauterets.
La família em veu en molt millor estat que el dia anterior, així que tots contents! A partir d’ara venen les retallades, i anirem directament cap a la tercera base de vida (Luz Saint Sauveur) pel GR-10 i el Col de Riou. La veritat és que aquest tram en teoria són 15 km però se’m fan llarguíssims, fa molta calor i quan arribo a dalt del coll un voluntari em diu que queden 10 km de baixada (quan ja en portava més de 10 des de la base de vida anterior).

Sortint cap a la tercera base de vida.
Arribo a Luz Saint Sauveur després de la llarguíssima baixada de 1.200 m+, força cansat però animat perquè això ja resta. Aprofito per canviar-me i menjar bé, i surto per rematar els 50 km que falten.
Dura i llarga pujada que m’acaba portant cap al Refuge de la Glére. Aprofitant les últimes llums del dia per gaudir d’una panoràmica increïble amb el Lac de la Glère i el Lac de Mounicot. Pugem a Hourquette de Mounicot (2.547 m) i ara ja sí que hem fet el punt més alt d’aquesta última part de la cursa. Deu ni dó amb la baixada tècnica que ve ara (ja de nit) cap al Vallon d’Aubert per tornar a pujar cap a Hourquette d’Aubert.

"Només" quedaven 50 km.
Ara ve una llarga estona de baixada, amb una última part d’asfalt molt pesada, cap al Parking d’Oredon. Toca aprofitar bé l’últim avituallament per encarar els últims 20 km.

El tram fins al Restaurant Merlans (últim avituallament) és curt en km però molt dur, passant per Col d’Estoudou amb molt vent i patint unes al·lucinacions de pel·lícula.

Doncs ja hi sóc a l’últim avituallament, últims metres de pujada cap a Col de Portet i ara sí que sí, tot baixada. A estones corrent a força bon ritme. Quan es fa de dia i el camí és pista o gespa, aquests ritmes van per sota de 4 min/km. És increïble com oscil·la el cos en ultres tan llargues, abans d’ahir arrossegant-me mig mort i ara corrent a ritmes tan alegres.

A la butxaca!

Finalment arribo de nou a Vielle Aure després de 49h18’, contentíssim! L’organització diu que el recorregut va quedar en 183 km, a mi el GPS un cop corregits els errors em va dir 192 km amb 11.500 m+. Tant me fa, si a Pierrefitte m’haguéssin dit que acabaria la cursa no m’ho hagués cregut. En ultra distància tothom passa mals moments, només cal tenir paciència i cap.

Sobre la cursa, el paisatge és espectacular. El recorregut, en general poc tècnic, tot i que hi ha algun tram bastant complicat, sobretot si es fa de nit. Els voluntaris excel·lents i el marcatge força bo, l'entrega de dorsals i els avituallaments bastant dolents.

Gràcies a Hoko-Esport (cada vegada més content amb els Miyako) , Sixpro (imprescindible per les roçadures), Térmens Clínica Podològica, Rendiment-race (fonamental l’Energy per combatre la son), PH-Quirogel (deixant la musculatura nova a cada base de vida), Bassol Optic, CEM Vallirana, MC3 Esports, Punt de Natura, Besttrail, Tradeinn i Awesome. I com no, gràcies als meus pares pel seguiment durant la cursa i a tots els amics i família pels ànims enviats des de la distància.

lunes, 28 de agosto de 2017

Marató Quatre Rocs

Després d'haver-la corregut el 2014 i 2015, enguany torno a Figuerola d'Orcau per córrer aquesta marató ràpida (1.450 m+). L'objectiu tornarà a ser baixar de les 5h.

La veritat és que abans de començar em fa bastanta mandra córrer, després d'unes mini-vacances pel Congost de Mont-rebei fent via ferrata i caiac. Però quan es dóna el tret de sortida, la mandra desapareix i el que tinc són ganes de complir l'objectiu.



Primers km's i de seguida apareix el tret característic d'aquesta marató: creuar el riu una vegada i una altra. Veig que la gent es va perdent alguna vegada, però jo a la meva, concentrat en anar fent km's a bon ritme però sense cremar-me pel Grand Raid des Pyrénées del proper dijous, aguantant la calor, la vegetació d'algun camí brut...

De sobte em trobo en una pista, deixo de veure marques durant un minut, les torno a veure i continuo amb la consciència tranquil·la fins que... pam! Em trobo amb un corredor de cara, m'he passat alguna cruïlla i he enganxat un tram anterior del revés. Desfaig camí fins que trobo la cruïlla correcta. Poca senyalització però suficient, així que toca assumir la culpa i intentar recuperar el temps perdut fins el final.



I d'aquí fins a meta poca cosa a comentar. Vaig anar pràcticament tota la cursa en 4ª posició, la mateixa en la que vaig arribar a meta (3er sènior). Objectiu complert després de 4h48'!

Gràcies a Hoko-Esport (molt còmodes les kamikaze) , Sixpro, Térmens Clínica Podològica, Rendiment-race, PH-Quirogel, Bassol Optic, CEM Vallirana, MC3 Esports, Punt de Natura, Besttrail, Tradeinn i Awesome.


Descobrint el Congost de Mont-rebei amb caiac i arnés
amb la Rocío, que va fer podi a la mitja Quatre Rocs.

jueves, 10 de agosto de 2017

Vandekames Negra

2015 Ultra, 2016 Marató... enguany em vaig perdre les distàncies llargues per la proximitat de Transgrancanaria 360º, però a l'agost tinc la revàlida per compensar la meva campana a Vandekames. És una cita obligada.

Amb els amics del Garraf a la sortida.
Aquest any toca la Vandekames clàssica: la negra. Tinc per endavant gairebé 25 km amb 1.600 m+. No m'agraden les curses curtes. No m'agrada ni la distància ni el ritme que demanen. Però la Vandekames és molt més que una cursa, és una festa.

Foto del Jordi Santacana.
Pedres, bon ambient, més pedres, terreny exigent, calor, més pedres, amics... i així durant 3h28'.

Contents a l'arribada.

Gràcies a Hoko-Esport (molt còmodes els Miyako) , Sala-Giol, Térmens Clínica Podològica, Rendiment-race, PH-Quirogel, Bassol Optic, CEM Vallirana, MC3 Esports, Punt de Natura, Besttrail, Tradeinn i Awesome.
I com no, gràcies al Marc Fernandez i companyia per fer possible la Vandekames, hi tornarem segur!

Un luxe comptar amb l'ajuda de la Núria i Ph-Quirogel.

miércoles, 2 de agosto de 2017

Cavalls del Vent

Què es pot fer un dissabte a la nit? Segurament mil coses, però nosaltres estem com un llum i anem a fer Cavalls del Vent.

Companyia de luxe.
Serà la segona vegada que faig la ruta aquest estiu, aquesta vegada sortint del Refugi Lluís Estasen. La veritat és que, tot i notar-me recuperat d'Eufòria dels Cims, m'està costant tornar a agafar el ritme... però amb la immillorable companyia d'avui no hi ha excuses: ni Andorra, ni la calor, ni la son...

Tram final després del Pas dels Gosolans.

Acabem completant la magnífica ruta de 84 km amb 5.000 m+, i continuem fent camí cap al Gran Raid des Pyrénées!

jueves, 13 de julio de 2017

Eufòria dels Cims

La veritat és que quan el Jose Calaza em va proposar fer Eufòria em vaig espantar una mica. 233 km per parelles, 20.000 m+ amb els seus 20.000 m-, sense senyalització, sense avituallaments fora de les bases de vida (4), i pel salvatge terreny andorrà. La veritat és que quan vaig acabar La Ronda dels Cims al 2015 vaig dir que no tornaria mai a córrer a Andorra.

Però què collons, el repte em motiva i crec que amb el Jose podem fer un bon tàndem (el Llobregat Power). Hi arribem amb ganes i després d’haver fet junts la Vall de Ribes XS, Bastions Skyrace i Trail Carlac. El Jose diu que n’està segur que acabarem, serà dissabte o serà diumenge, però si no hi ha cap lesió o impediment mèdic  acabarem. No ens ho impedirà cap rampa, ni la son, ni la gana...



Després de mesos esperant, per fi ens plantem a Ordino el dimecres 5 de juliol a les 7 del matí per prendre la sortida.

Es dóna la sortida i comencem a fer camí. Tot cap amunt i primers cims: Estanyó, Cabaneta i Serrera. Agafem forces al Refugi de Sorteny i continuem fent metres positius: Pic del Port de Siguer, d’Arial i de Font Blanca.

Al pic de Font Blanca hi arribem després d’equivocar-nos seguint el track. O equivocar-me, ja que l’encarregat del GPS sóc jo i faig una cagada de les maques, posant-nos per una cresta molt complicada quan el camí era molt fàcil.

De nou al camí correcte, ens creuem amb el Claudio Zapater i l’Oriol Borràs (Club Alpí Palamós), amb qui acordem que podria ser una bona idea fer la primera nit junts.

Després de fer el Pic de Creussans, arribem a Arcalís, primera base de vida (km 50). La idea era fer una parada ràpida i continuar... però les nostres cares diuen “on collons ens hem posat?”. Canviem els plans i ens posem a dormir 1h30’. O com a mínim estirar-nos, ja que no aconsegueixo dormir ni mitja hora.



Tot i així, descansar una mica ens ha sentat d’allò més bé. Sortim amb el Claudio i l’Oriol, amb la idea de fer la primera nit junts i després que cada equip tiri per la seva banda. Crec que en aquest tipus de cursa et pots fer una estratègia però l’èxit es basa en saber prendre les decisions correctes sobre la marxa. I la millor decisió de tota la cursa serà arribar al matí de dijous i continuar amb el Claudio i l’Oriol. Ritmes molt similars, bon ambient i decisions consensuades en tot moment... així que perfecte!

Continuem fent pics andorrans, em sembla que ho pujarem tot! Pic de Cataperdis, Fonts, Comapedrosa... Al Refugi del Comapedrosa aprofitem per menjar una mica, cosa que fan gairebé tots els equips que van com nosaltres. Continuem i.. què fem? Doncs evidentment continuar pujant i baixant: Pic dels Llacs, Coll de la Botella...  Un cop arribats al Bony de la Pica, ve una part que recordo especialment de La Ronda. Ara baixem cap a Margineda, 1.500 m- en tan sols 7 km.

Es fa dura però ja estem a Margineda (km 94). Toca aprofitar la base de vida per dormir 1h30’, dutxar-se, menjar... i rebre un nou membre. El company del Marc Fernández (Euskaluña) ha hagut d’abandonar per motius familiars i el Marc se’ns uneix (quan un abandona, el reglament permet que el company busqui un altre equip). Evidentment, tant debò no haguéssin passat aquestes circumstàncies, però que el Marc vingui amb nosaltres és una notícia molt positiva.



Sortim de Margineda ja de nit i motivats. Continuem pencant de valent: Pic Negre, Torre dels Soldats, Pic de Monturull, Pic de la Portelleta, Tosseta de Vallcivera... Descansem uns minuts al Refugi de l’Illa i continuem l’últim tram abans d’arribar a la base de vida. Portella Blanca, Coll dels Isards... i ja hi sóm al Pas de la Casa! Hi arribem sota una fina pluja sense importància.

Ja portem 141 km i això comença a pintar bé. Dutxa, menjar... i intentem dormir 1h30’. De nou molts problemes per fer-ho, bàsicament per la mala educació dels francesos!

Sortim molt animats d’aquí i a bon ritme. Pugem cap al Pic de la Cabaneta i ara ve una part una mica suau. La paraula suau és molt relativa. Suau comparat amb el que hem fet fins ara, però tampoc dóna ni un respir i ens arriba la tercera nit, així que no estem per gaires alegries.

Arribant a l’Encampadana ens agafa tormenta amb fred i vent. Ens aixopluguem sota un petit edifici amb tota la roba que portem, juntament amb els portuguesos (quin crack el Jorge Serrazina, amb qui vaig coincidir a Transgrancanaria).

Quan afluixa una mica sortim i... sorpresa! Quina forma de tornar a córrer a la baixada, sembla que tenim ganes d’arribar a la base de vida. I arribant-hi veiem a la família i amics que s’han apropat a animar... així que arribem a Cortals d’Encamp (km 185) molt animats!



Però no trigaré en passar el pitjor moment de la cursa. Al Jose li troben un problema al coll que li pot portar complicacions a la tràquea. Està pendent de què li diuen i em diu que vagi a dormir i em desperta quan sàpiga algo.

La veritat és que estic bastant nerviós però a cap base de vida he pogut dormir bé, i aquí sí que dormo 2h. Quan m’aixeco el Jose no hi és, se l’han emportat a l’hospital.

Allà no saben dir-me ben bé què passa però finalment puc parlar amb la seva parella i em diu que el Jose no pot continuar en cursa. Dubtant una mica sobre què he de fer però decideixo continuar amb el mateix grup que anava. A efectes de protocol, faig equip amb el Marc, tot i que continuem funcionant com un sol equip amb el Claudio i l’Oriol.

Sortim i apurem les últimes hores del dia. De nou pujar, baixar, pujar, baixar... arribem a Escaldes, on trobem a la família que ens fa una mica d’assistència. És l’únic punt del recorregut on ens donen assistència fora d’una base de vida, cosa que per mi hauria d’estar totalment prohibida, ja que crea importants desigualtats entre els participants.

Vinga va, que això ja ho tenim cara avall! Cara avall és una expressió, ja que hem de pujar de nou cap al Pic de Padern. Baixem cap al Coll d’Ordino i últim tram cara amunt... cap al Casamanya Sud i el Casamanya Nord!





Queda una llarguíssima baixada i... de nou a Ordino! Finishers d’Eufòria dels Cims després de 98h42’, cobrint 233 km amb 20.000 m+. Moltes vivències pel camí, i la cosa hauria estat realment perfecte si el Jose hagués pogut creuar la meta amb nosaltres.



Sobre la cursa... és una animalada. L’esperava duríssima però em va sorprendre, crec que com a tothom. Tot i així, crec que l’organització d’Eufòria no hauria de centrar-se en uns números com a requisits per poder participar, sinó mirar que realment hagis fet curses alpines o tinguis experiència en alta muntanya. També crec que s’hauria d’eliminar com a possible requisit el fet d’haver fet una cursa per etapes, ja que crec que algú que ha fet una cursa on cada dia corres i després vas a l’hotel no està preparat per fer Eufòria, i si s’hi apunta és perquè no sap on es posa.

El terreny és molt salvatge, molt més que la duríssima Ronda dels Cims. Al llarg dels 233 km no hi ha pràcticament cap metre fàcil. Crestes i passos molt perillosos. Crec que l’organització de l’Andorra Ultra Trail roça la perfecció en la resta de curses, però que ha de millorar molt en Eufòria. Els avituallaments són millorables però sobretot les zones de descans pels corredors. També cal trobar un altre sistema de seguiment i marcatge per fer-lo més còmode pel corredor.

Gràcies a Hoko-Esport (molt còmodes els Miyako, Mado, Niwa…) , Sala-Giol (importantíssim acabar sense cap roçadura als collons després de 4 dies), Térmens Clínica Podològica, Rendiment-race (ni una sola rampa), PH-Quirogel (gran ajuda per recuperar a les bases de vida), Bassol Optic, CEM Vallirana, MC3 Esports, Punt de Natura, Besttrail i Awesome. Moltíssimes gràcies també a la família i amics pels ànims durant tantes hores, tant els que estaven físicament allà com els que els enviaven des de la distància i que llegíem quan el wifii ens deixava!


I com no, infinites gràcies als meus companys de viatge: Oriol, Claudio i Marc. I especialment al Jose, amb qui he compartit un llarg viatge fins a Andorra.



jueves, 22 de junio de 2017

Trail Carlac

Aquest cap de setmana vaig amb el meu soci Jose Calaza cap a Les (Val d'Aran) per córrer la Challenge del Trail Carlac. 3 etapes que sumaran 71 km amb 6.190 m+ i que serviran per rematar la preparació del Llobregat Power per Eufòria dels Cims.

Sprint Vertical Nocturn (1'3 km 290 m+)
Poca cosa a dir d'aquesta etapa. 13'20'' amb gust de sang a la boca per pujar a Canejan. Una etapa molt agònica però content amb el temps.

Montlude Skyrace (26'6 km, 2.460 m+)
Espectacular etapa amb un inici duríssim de 2.000 m+ en poc més de 9 km i un tram molt xulo entre Tuc des Neres i el Montlude. 4h37' per completar aquesta etapa sota una calor infernal.





Marató Quate Lòcs (43'3 km, 3.440 m+)
Etapa reina on hi ha de tot: desnivell, corriols sota el bosc, trams aeris, llargues baixades... i un altre cop moltíssima calor! Va ser l'etapa on més còmode em vaig trobar i vaig poder completar després de 6h55'.




Finalment, Challenge Trail Carlac superat després d'11h46', acabant en 12ª posició amb molt bones sensacions. Sobre la cursa... recorregut espectacular, bona organització i gran feina dels voluntaris. En definitiva, molt recomanable! A mi personalment m'agrada més el format nonstop, però les curses per etapes són una bona opció per donar més gas i conviure amb els companys de fatigues.

Gràcies a Hoko-Esport (molt còmodes els Miyako) , Sala-Giol, Térmens Clínica Podològica, Rendiment-race, PH-Quirogel (gran ajuda per recuperar entre etapes), Bassol Optic, CEM Vallirana, MC3 Esports, Punt de Natura, Besttrail, Tradeinn i Awesome.