jueves, 13 de julio de 2017

Eufòria dels Cims

La veritat és que quan el Jose Calaza em va proposar fer Eufòria em vaig espantar una mica. 233 km per parelles, 20.000 m+ amb els seus 20.000 m-, sense senyalització, sense avituallaments fora de les bases de vida (4), i pel salvatge terreny andorrà. La veritat és que quan vaig acabar La Ronda dels Cims al 2015 vaig dir que no tornaria mai a córrer a Andorra.

Però què collons, el repte em motiva i crec que amb el Jose podem fer un bon tàndem (el Llobregat Power). Hi arribem amb ganes i després d’haver fet junts la Vall de Ribes XS, Bastions Skyrace i Trail Carlac. El Jose diu que n’està segur que acabarem, serà dissabte o serà diumenge, però si no hi ha cap lesió o impediment mèdic  acabarem. No ens ho impedirà cap rampa, ni la son, ni la gana...



Després de mesos esperant, per fi ens plantem a Ordino el dimecres 5 de juliol a les 7 del matí per prendre la sortida.

Es dóna la sortida i comencem a fer camí. Tot cap amunt i primers cims: Estanyó, Cabaneta i Serrera. Agafem forces al Refugi de Sorteny i continuem fent metres positius: Pic del Port de Siguer, d’Arial i de Font Blanca.

Al pic de Font Blanca hi arribem després d’equivocar-nos seguint el track. O equivocar-me, ja que l’encarregat del GPS sóc jo i faig una cagada de les maques, posant-nos per una cresta molt complicada quan el camí era molt fàcil.

De nou al camí correcte, ens creuem amb el Claudio Zapater i l’Oriol Borràs (Club Alpí Palamós), amb qui acordem que podria ser una bona idea fer la primera nit junts.

Després de fer el Pic de Creussans, arribem a Arcalís, primera base de vida (km 50). La idea era fer una parada ràpida i continuar... però les nostres cares diuen “on collons ens hem posat?”. Canviem els plans i ens posem a dormir 1h30’. O com a mínim estirar-nos, ja que no aconsegueixo dormir ni mitja hora.



Tot i així, descansar una mica ens ha sentat d’allò més bé. Sortim amb el Claudio i l’Oriol, amb la idea de fer la primera nit junts i després que cada equip tiri per la seva banda. Crec que en aquest tipus de cursa et pots fer una estratègia però l’èxit es basa en saber prendre les decisions correctes sobre la marxa. I la millor decisió de tota la cursa serà arribar al matí de dijous i continuar amb el Claudio i l’Oriol. Ritmes molt similars, bon ambient i decisions consensuades en tot moment... així que perfecte!

Continuem fent pics andorrans, em sembla que ho pujarem tot! Pic de Cataperdis, Fonts, Comapedrosa... Al Refugi del Comapedrosa aprofitem per menjar una mica, cosa que fan gairebé tots els equips que van com nosaltres. Continuem i.. què fem? Doncs evidentment continuar pujant i baixant: Pic dels Llacs, Coll de la Botella...  Un cop arribats al Bony de la Pica, ve una part que recordo especialment de La Ronda. Ara baixem cap a Margineda, 1.500 m- en tan sols 7 km.

Es fa dura però ja estem a Margineda (km 94). Toca aprofitar la base de vida per dormir 1h30’, dutxar-se, menjar... i rebre un nou membre. El company del Marc Fernández (Euskaluña) ha hagut d’abandonar per motius familiars i el Marc se’ns uneix (quan un abandona, el reglament permet que el company busqui un altre equip). Evidentment, tant debò no haguéssin passat aquestes circumstàncies, però que el Marc vingui amb nosaltres és una notícia molt positiva.



Sortim de Margineda ja de nit i motivats. Continuem pencant de valent: Pic Negre, Torre dels Soldats, Pic de Monturull, Pic de la Portelleta, Tosseta de Vallcivera... Descansem uns minuts al Refugi de l’Illa i continuem l’últim tram abans d’arribar a la base de vida. Portella Blanca, Coll dels Isards... i ja hi sóm al Pas de la Casa! Hi arribem sota una fina pluja sense importància.

Ja portem 141 km i això comença a pintar bé. Dutxa, menjar... i intentem dormir 1h30’. De nou molts problemes per fer-ho, bàsicament per la mala educació dels francesos!

Sortim molt animats d’aquí i a bon ritme. Pugem cap al Pic de la Cabaneta i ara ve una part una mica suau. La paraula suau és molt relativa. Suau comparat amb el que hem fet fins ara, però tampoc dóna ni un respir i ens arriba la tercera nit, així que no estem per gaires alegries.

Arribant a l’Encampadana ens agafa tormenta amb fred i vent. Ens aixopluguem sota un petit edifici amb tota la roba que portem, juntament amb els portuguesos (quin crack el Jorge Serrazina, amb qui vaig coincidir a Transgrancanaria).

Quan afluixa una mica sortim i... sorpresa! Quina forma de tornar a córrer a la baixada, sembla que tenim ganes d’arribar a la base de vida. I arribant-hi veiem a la família i amics que s’han apropat a animar... així que arribem a Cortals d’Encamp (km 185) molt animats!



Però no trigaré en passar el pitjor moment de la cursa. Al Jose li troben un problema al coll que li pot portar complicacions a la tràquea. Està pendent de què li diuen i em diu que vagi a dormir i em desperta quan sàpiga algo.

La veritat és que estic bastant nerviós però a cap base de vida he pogut dormir bé, i aquí sí que dormo 2h. Quan m’aixeco el Jose no hi és, se l’han emportat a l’hospital.

Allà no saben dir-me ben bé què passa però finalment puc parlar amb la seva parella i em diu que el Jose no pot continuar en cursa. Dubtant una mica sobre què he de fer però decideixo continuar amb el mateix grup que anava. A efectes de protocol, faig equip amb el Marc, tot i que continuem funcionant com un sol equip amb el Claudio i l’Oriol.

Sortim i apurem les últimes hores del dia. De nou pujar, baixar, pujar, baixar... arribem a Escaldes, on trobem a la família que ens fa una mica d’assistència. És l’únic punt del recorregut on ens donen assistència fora d’una base de vida, cosa que per mi hauria d’estar totalment prohibida, ja que crea importants desigualtats entre els participants.

Vinga va, que això ja ho tenim cara avall! Cara avall és una expressió, ja que hem de pujar de nou cap al Pic de Padern. Baixem cap al Coll d’Ordino i últim tram cara amunt... cap al Casamanya Sud i el Casamanya Nord!





Queda una llarguíssima baixada i... de nou a Ordino! Finishers d’Eufòria dels Cims després de 98h42’, cobrint 233 km amb 20.000 m+. Moltes vivències pel camí, i la cosa hauria estat realment perfecte si el Jose hagués pogut creuar la meta amb nosaltres.



Sobre la cursa... és una animalada. L’esperava duríssima però em va sorprendre, crec que com a tothom. Tot i així, crec que l’organització d’Eufòria no hauria de centrar-se en uns números com a requisits per poder participar, sinó mirar que realment hagis fet curses alpines o tinguis experiència en alta muntanya. També crec que s’hauria d’eliminar com a possible requisit el fet d’haver fet una cursa per etapes, ja que crec que algú que ha fet una cursa on cada dia corres i després vas a l’hotel no està preparat per fer Eufòria, i si s’hi apunta és perquè no sap on es posa.

El terreny és molt salvatge, molt més que la duríssima Ronda dels Cims. Al llarg dels 233 km no hi ha pràcticament cap metre fàcil. Crestes i passos molt perillosos. Crec que l’organització de l’Andorra Ultra Trail roça la perfecció en la resta de curses, però que ha de millorar molt en Eufòria. Els avituallaments són millorables però sobretot les zones de descans pels corredors. També cal trobar un altre sistema de seguiment i marcatge per fer-lo més còmode pel corredor.

Gràcies a Hoko-Esport (molt còmodes els Miyako, Mado, Niwa…) , Sala-Giol (importantíssim acabar sense cap roçadura als collons després de 4 dies), Térmens Clínica Podològica, Rendiment-race (ni una sola rampa), PH-Quirogel (gran ajuda per recuperar a les bases de vida), Bassol Optic, CEM Vallirana, MC3 Esports, Punt de Natura, Besttrail i Awesome. Moltíssimes gràcies també a la família i amics pels ànims durant tantes hores, tant els que estaven físicament allà com els que els enviaven des de la distància i que llegíem quan el wifii ens deixava!


I com no, infinites gràcies als meus companys de viatge: Oriol, Claudio i Marc. I especialment al Jose, amb qui he compartit un llarg viatge fins a Andorra.



jueves, 22 de junio de 2017

Trail Carlac

Aquest cap de setmana vaig amb el meu soci Jose Calaza cap a Les (Val d'Aran) per córrer la Challenge del Trail Carlac. 3 etapes que sumaran 71 km amb 6.190 m+ i que serviran per rematar la preparació del Llobregat Power per Eufòria dels Cims.

Sprint Vertical Nocturn (1'3 km 290 m+)
Poca cosa a dir d'aquesta etapa. 13'20'' amb gust de sang a la boca per pujar a Canejan. Una etapa molt agònica però content amb el temps.

Montlude Skyrace (26'6 km, 2.460 m+)
Espectacular etapa amb un inici duríssim de 2.000 m+ en poc més de 9 km i un tram molt xulo entre Tuc des Neres i el Montlude. 4h37' per completar aquesta etapa sota una calor infernal.





Marató Quate Lòcs (43'3 km, 3.440 m+)
Etapa reina on hi ha de tot: desnivell, corriols sota el bosc, trams aeris, llargues baixades... i un altre cop moltíssima calor! Va ser l'etapa on més còmode em vaig trobar i vaig poder completar després de 6h55'.




Finalment, Challenge Trail Carlac superat després d'11h46', acabant en 12ª posició amb molt bones sensacions. Sobre la cursa... recorregut espectacular, bona organització i gran feina dels voluntaris. En definitiva, molt recomanable! A mi personalment m'agrada més el format nonstop, però les curses per etapes són una bona opció per donar més gas i conviure amb els companys de fatigues.

Gràcies a Hoko-Esport (molt còmodes els Miyako) , Sala-Giol, Térmens Clínica Podològica, Rendiment-race, PH-Quirogel (gran ajuda per recuperar entre etapes), Bassol Optic, CEM Vallirana, MC3 Esports, Punt de Natura, Besttrail, Tradeinn i Awesome.

Cavalls del Vent

A la Ultra Emmona 2014 vam compartir un fotiment de km's i ja tenia ganes de tornar a córrer amb el meu amic Raul Montoro. Gran entreno per Eufòria dels Cims fent la ruta Cavalls del Vent, començant de la carretera de Coll de Pal en sentit antihorari.




82 km i 5.000 m+ al sac que vindran bé per Andorra deprés de voltar més de 18h en bona companyia! Ruta molt guapa que haurem de repetir.



sábado, 10 de junio de 2017

Bastions Skyrace

Avui vaig cap a Ribes de Freser per participar als Bastions Skyrace. La zona la conec bastant després d'haver fet tres vegades l'Emmona, però mai he fet aquesta cursa.

La mala previsió meteorològica obliga a retallar la segona part de l'Olla de Núria, així que el recorregut quedarà en 89 km i una mica més de 5.700 m+.

Es dóna la sortida i el ritme d'inici és ràpid. De seguida m'ajunto amb el meu amic Jose Calaza. Ell diu que intentarà seguir-me fins que pugui, jo dic el mateix d'ell. N'estic segur que ens sortirà una gran cursa.



La cosa va molt bé, tot i que pujant al Puigmal se m'ajunta tot de cop. El fort ritme del Jose que no vull deixar de seguir, l'alçada i el mal temps... agafo un globo d'aquells macos, tot i que un cop a dalt ja està fet el pitjor de la cursa.

Arribem a Núria (km 26) i amb el recorregut nou ja hem fet el més dur. Continuem junts fins a Pardines. Km 49 i toca aprofitar la base de vida per menjar i canviar-se.



Faig números i li dic al Jose que avui arribem sense treure el frontal de la motxilla. Ell no ho veu clar i em diu que tiri. Així ho faig però un cop coronat el Taga em torna a agafar. Perfecte de cara a Andorra.

Anem junts de nou fins al final, només ens queda pujar cap al Refugi de la Covil... una pujada que jo havia infravalorat molt. Juntament amb el Puigmal, és l'únic moment de la cursa que pateixo, així que toca apretar les dents per passar penúries i continuar amunt.



Ja ho tenim, últims 10 km de baixada i... finalment ens plantem de nou a Ribes, després de 15h07'. Menys temps de l'esperat, fantàstica companyia i molta confiança del Llobregat Power de cara a Eufòria dels Cims.



Gràcies a Hoko-Esport, Sala-Giol, Térmens Clínica Podològica, Rendiment-race, PH-Quirogel, Bassol Optic, CEM Vallirana, MC3 Esports, Punt de Natura, Besttrail, Tradeinn i Awesome. Gràcies com sempre als meus pares pel seguiment i ànims durant el dia.

jueves, 1 de junio de 2017

Vall de Lord Trail

Dies tranquils després de l'Ironcat... fins el cap de setmana, que tocava tornar a la càrrega fent desnivell de cara a Eufòria. Dissabte bici de carretera i diumenge tirada llarga de córrer amb dorsal.

Dissabte 148 km 2.500 m+ amb els màquines de la bici.
Amb sortida a La Coma i la Pedra, corro una de les maratons de muntanya més dures que he fet (crec que només superada per Dements). Començo la cursa notant-me una mica lent per la fatiga del dia anterior, però amb el pas dels km's les cames van a millor i sembla que no notin la calor asfixiant que comença a fer.

Acabant el Barranc Clot de l'Infern. Foto de Jordi Santacana.

Cursa molt lenta, incloent el pas pel barranc Clot de l'Infern i per vàries tarteres. Gaudint cada km i cada metre positiu. Anant de menys a més. Fent el que m'agrada. Em sembla que no puc demanar més!

Últims km's. Foto de Jordi Santacana.
Finalment 12è després de cobrir els 44 km i 2.900 m+ en 6h59'. Propera parada: Bastions Skyrace!

A la meta amb el meu amic Lluís Galí.
Gràcies a Hoko-Esport (comodíssim amb les Sensei), Sala-Giol, Térmens Clínica Podològica, Rendiment-race, PH-Quirogel, Bassol Optic, CEM Vallirana, MC3 Esports, Punt de Natura, Besttrail, Tradeinn i Awesome.

miércoles, 24 de mayo de 2017

Ironcat

Segurament molta gent pensarà diferent, però l'Ironman representa pel triatló el mateix que la marató per l'atletisme. Hi ha distàncies més curtes i agòniques, i distàncies més llargues on el ritme és tranquil. En la meva opinió, la marató i l'Ironman marquen el límit d'anar ràpid, i la seva dificultat radica precisament en que es pot anar ràpid però s'hi ha d'anar moltes hores.



Avui vaig cap a l'Ampolla per participar al meu 7è Ironman (serà el 4rt aquí). Hi vaig una mica cagat perquè, tot i que enguany porto uns números "macos" d'entreno, aquest entreno no és gaire específic pel triatló pla. Per tant, això d'anar ràpid no sé com ho portarem.



Comencem a les 7 del matí amb els 3.800 m de natació. Circuit a tres voltes que puc fer a ritme bastant regular. No aconsegueixo agafar peus de cap triatleta que vagi al meu ritme i em quedo en terra de ningú. Tot i així, l'aigua està molt tranquila i posa les coses fàcils. Surto el 30è després d'1h03', millorant per segons la meva millor marca. Si m'ho diuen abans no m'ho crec!



Faig la transició bastant ràpid, un pèl marejat però res greu i de seguida ja estic a sobre la bici per fer front als 180 km. El circuit és el de sempre, 6 voltes. La falta d'entreno nedant no m'ha passat factura en el temps de la natació però sí en la tècnica, he empassat bastant aire i els primers 80 km de bici no acabo d'anar còmode.



A mesura que passen els km's em vaig trobant millor, els últims 100 se'm passen volant. Comença a bufar vent però a mi tant me fa, em sembla que en cap triatló havia anat tan fi en bici com avui. Acabo la bici i les transicions en 4h58' (11è parcial).



Ara transició més ràpida encara. Començo la marató amb 6h02' de cursa, fent números i veient les sensacions físiques tinc molt factible baixar de les 9h30'. Començo ràpid però de seguida poso un ritme regular de 4:40-4:45 min/km, un ritme provat entrenant i que en teoria havia de ser fàcil en pla... però la realitat va ser una altra. Sobre el km 12 vaig prendre un gel que em va sentar malament i, a més de 4 parades al wc, el ritme va començar a anar per sobre de 5 min/km, arribant gairebé a 6 min/km.

Finalment acabo l'Ironcat en 9h44' i posició 17.



Realment si em diuen fa dos mesos que faria aquesta marca no m'ho hagués cregut, però en l'estat físic que arribava crec que era molt factible baixar de 9h30', això sí, havia de sortir tot perfecte.
Sempre hi ha una lectura positiva. Quan vaig fer la meva marca personal de 9h38' vaig pensar que havia tocat sostre. En canvi, avui amb 9h44', penso que aquella marca és molt millorable. Així que ho tornarem a intentar!

Gràcies a Hoko-Esport (cap malla de triatló iguala el Takara), Sala-Giol, Térmens Clínica Podològica, Rendiment-race, PH-Quirogel, Bassol Optic, CEM Vallirana, MC3 Esports, Punt de Natura, Besttrail, Tradeinn i Awesome.

Gràcies també a la família i amics pels ànims durant la cursa, córrer a l'Ampolla és com fer-ho a casa! I enhorabona també als amics i als meus companys del Triatló Vallirana, els màquines 1ers per equips!

miércoles, 17 de mayo de 2017

Ultrabike Pro

Respecte i  confiança. Així afronto l’Ultrabike. Amb màxim respecte perquè la distància, a priori 224 km amb 6.200 m+, és més del doble del que he fet mai en btt. I màxima confiança perquè la faig per parelles amb el meu amic Miquel Pera, amb molta experiència sobre la bici de muntanya.

Sortim de Sant Celoni i el ritme d’inici és molt alt. Nosaltres a la nostra, ritme de tractors “ultreros” però anar fent. Passem Montseny, el Brull, Viladrau...

Comença una de les parts més maques de la cursa gaudint de les vistes del Pantà de Sau. En 7h ja portem uns 100 km, aprofitem l’avituallament i sortim frescos, molt frescos i contents amb el ritme.


De moment tot va sobre rodes... literalment! De seguida arriba el primer problema... ens equivoquem en la navegació (o més ben dit, m’equivoco) i sortim del track, anem molt paral·lels al mateix però acabem fent una encigalada cap amunt.

Tornem al camí amb uns km’s i uns m+ extra però no ens hi capfiquem. De seguida arriba el segon problema... escolto un soroll metàl·lic. Paro i... he perdut un cargol del seient! Tants dies fent conya sobre anar amb bici sense seient i a veure si ara serà veritat.

Mentre busquem per terra passen ciclistes i un d’ells ens diu que ha vist la tanca del cargol al riu, però no el cargol. El Miquel recula uns metres per buscar i trobar la tanca, i després troba també el cargol.



Hem perdut molt temps però la sort només la té qui la busca, i el Miquel l’ha buscat!

Perfecte, seguim endavant. Passat el km 130 començo a escoltar un soroll i... m’he quedat sense pastilles de fre darrere! Debatint sobre quina és la millor opció, finalment decidim que serà millor anar amb la roda frenada roçant el disc directament que no pas quedar-me sense fre. Així que... queden 100 km molt llargs!

A partir d’aquí, a gaudir de les vistes del Pantà de Susqueda, i anar passant controls: Osor, Sant Hilari... arribem a Arbúcies, on l’Ignasi s’ha apropat a donar ànims per afrontar la llarga pujada cap a Santa Fè.

Aquesta pujada la fem molt ràpid, i ja només queden 30 km on la única pujada serà a Gualba.

Finalment acabem aquesta aventura després de 18h47’! Pel camí han quedat 231 km i 6.900 m+. Però tot això només són números, també ha quedat un gran dia sobre la bici de muntanya amb magnífica companyia. La veritat és que l'equip estava molt complementat, jo aportava les cagades i el Miquel les solucions! Repetirem segur.



Gràcies a Hoko-Esport (molt còmode el Taka), Sala-Giol, Térmens Clínica Podològica, Rendiment-race, PH-Quirogel, Bassol Optic, CEM Vallirana, MC3 Esports, Punt de Natura, Besttrail i Tradeinn.